La informació, un bé públic

És lícit questionar la informació però ho és censurar-la?

 

Donald Trump va prohibir l’entrada d’alguns mitjans a la roda de premsa de la Casablanca. La selecció Argentina deixa de parlar amb la premsa. L’entrenador del FC Barcelona no cedeix el torn de paraula als redactors de certs mitjans. Aquests atacs a la premsa són un obús a la llibertat d’informació. Però també és cert que no estan tenint el rebuig frontal i mundial que caldria esperar, perquè cauen en camp abonat: la falta de credibilitat i prestigi social dels mitjans i dels periodistes.

Ja compartíem l’opinió de Josep Cuní sobre la crisi de confiança on apuntava que no era una crisi de l’ofici sinó dels periodistes i mitjans. Que grans grups de comunicació s’hagin doblegat a interessos econòmics i polítics, que manipulacions periodístiques hagin quedat impunes i que els ciutadans hagin sentit els periodistes més a prop de les elits de poder que dels ciutadans ens ha col·locat en aquesta situació de debilitat i de poc consum del nostre producte.

I ens hem passat a l’altre costat: anar a buscar el consumidor peti qui peti, carregant-nos el nostre ofici sense més reflexió que mantenir els ingressos, lectors o audiències.

Massa mitjans, nous i vells, han sucumbit als clics amb continguts gratuïts, però banals i de curt recorregut. D’acord, consumim continguts online, al mòbil o a la tauleta, i els joves – i no tant joves – repassem notícies a través de les xarxes socials, a cop de titular. Però, estem segurs que ser digital o jove equival a no voler no donar-li valor a la informació o no estar assabentat del que ens envolta? Com decidiran els ciutadans presents i futurs què els convé i què no si no estan informats? Com evitaran abusos de poder, corrupcions o canviaran governs amb el seu vot si no saben què s’hi juguen en cada opció? Com lluitaran pels seus propis drets si desconeixen qui els els pot treure? Qui posarà el mirall davant dels perills si no ho fan els periodistes?

La informació és un dret.  Però per posar-lo en valor, cal que els periodistes re-connectem amb els ciutadans. Fent-los saber que treballem per a ells, que estem al seu servei, donant-los les eines – la informació – perquè prenguin les seves pròpies decisions. Sense informació no hi ha democràcia. Sense informació els drets perillen. I pot ser que quan ens n’adonem, sigui tard.

Tal com cita l’economista francesa especialitzada en mitjans de comunicació Julia Cagé a una entrevista al diari El País, “Els mitjans produeixen informació d’interès general, que hauria de ser considerada un bé públic i hauríem de protegir. Igual que ningú es planteja privatitzar completament l’educació, no entenc perquè no succeeix el mateix amb la informació”.

El periodisme ha de ser el garant de la democràcia i els drets. Els ciutadans han de ser els garants del periodisme, i exigir un servei de qualitat com ho fa amb tants d’altres serveis. Caldrà pagar per ella per posar-la en valor?


0 comentaris en "La informació, un bé públic"

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si contínua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. Més informació i Configuració

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar