Serrat i el temps (El País)

No sembla que en aquests moments el que Serrat representa es reflecteixi en els polítics adequats. Ell, que rep l’aplaudiment d’una societat que, en el seu conjunt, aplica molta més sensatesa que els seus representants

El temps ha volgut que Serrat tornés a casa a cantar-li al temps. Ha passat la mateixa setmana que la política esgotava les hores en un fals debat sobre una reunió amb voluntat d’alt voltatge que ha fregat el ridícul per extenuant.

El temps, el seu pas i la seva vigència, el seu futur inescrutable i les seves empremtes marcades en la nostra crònica sentimental fan de les cançons de Joan Manuel un poemari ineludible. I els seus missatges a favor d’aprofitar-lo descriuen un gran artista que ha guanyat presència i ha consagrat dimensió, que ha marcat carisma i ha interioritzat encara més els seus propis versos perquè sap que el temps se li escapa. Se’ns escapa. Potser per això, quan les dècades s’acumulen en la nostra targeta de visita, observar com alguns malgasten una divisa tan fungible indigna. O fins i tot desespera.

No deixis per demà el que puguis fer avui, recomanava dimarts a la nit des de l’escenari el noi del Poble-sec, fent seu el refranyer, mentre desgranava les seves inspiracions mediterrànies escrites a Calella de Palafrugell pels volts de l’any 71 del segle passat. Recuperar aquells èxits sense arrodonir efemèrides no s’ha de veure com un contrasentit quan és la voluntat la que ho explica i el temps el que ho aconsella. A la platea, algunes fidels seguidores esbossaven un “feliç aniversari” amb el qual el protagonista no es va voler identificar. Li falten dies per celebrar-lo, li sobren espelmes per bufar-lo. Perquè el temps per al cantautor és avui un dels seus feliços encerts i, alhora, un dels seus béns escassos. A la segona part, recuperant alguns dels seus clàssics menys versionats, l’espectador s’adonava de la visió de futur que destil·laven unes cançons potser poc considerades per alguns quan les va estrenar però que, incubant sensibilitat a força de perseverança, encara han fet més gran el talent de l’artista.

Poeta, li cridava des de Ràdio Barcelona el gran Arribas Castro quan sincronitzava els seus pollastres i testos amb el cançoner de Serrat. I aquest treia el cap a saludar el transgressor radiofonista amb molta més freqüència de les que obligaven a fer-ho els llançaments de les seves creacions. Era quan Mediterráneo ja tenia l’aparença de clàssic i Cançó de matinada ja era tot un himne. Quan els primers compassos d’Els falziots servien de sintonia i La tieta viatjava pel món gràcies a les seves múltiples adaptacions. Era quan Machado i Hernández, Salvat-Papasseit i Foix havien estat reivindicats i els desitjos d’amor i llibertat inundaven els cors.

El temps, el concepte que Mario Benedetti, amic de Serrat, reduïa als cinc minuts amb què n’hi ha prou per somiar una vida. I són prou per arruïnar-la. Els justos per jugar amb la dels altres. Així ens han tingut d’entretinguts aquests dies els aprenents d’estadistes. Els que no es cansen de predicar i exigir el diàleg que tant els costa practicar i al qual posen tantes prevencions per iniciar. Mentrestant, els bruixots de la tribu intentaven invocar els esperits més perversos i presentar-nos el dia 21 com el principi del final que desitgen. Per a ells parlar és perdre el temps que volen i necessiten per furgar en les ferides obertes en una societat cansada de tanta turbulència electoralista a costa de la negació de la diferència per la via de la uniformitat o l’exclusió.

No sembla que en aquests moments el que Serrat representa es reflecteixi en els polítics adequats. Ell, que rep l’aplaudiment d’una societat que, en el seu conjunt, aplica molta més sensatesa que els seus representants. Això no evita que, arribat el moment, alguna de les parts es deixi endur pel corrent de l’emoció més que no pas pel de la raó. I segueixi els qui els dicten un camí, per més equivocat que sigui, perquè resulta més còmode participar del gregarisme que apartar-se del ramat. I d’això se serveixen els qui potencien el populisme mentre diuen que el combaten. Però en el seu conjunt, i al marge de les xarxes socials, el sentit comú prioritza unes relacions molt més pragmàtiques que idíl·liques en una comunitat que demana i exigeix temps.

Ara que ja sabem com de perjudicial ha estat cridar que teníem pressa, com d’insensat ha resultat reprimir aquell anhel i com és de dramàtic no reconèixer els errors compartits, ara que continuem caient en el parany de la maleïda adversativa buscant així en el contrari la justificació dels propis despropòsits, ara hauríem de ser capaços de reivindicar el temps. I exigir-lo als qui els hi neguen o hi juguen malèficament perquè el van malgastar quan no ho havien de fer i el van utilitzar com no sabien fer-ho. Al contrari que Serrat.

“Temps era temps”. I aquella evocació, com a moltes de les seves cançons, agafa vigència per les obstinacions d’un present que sembla etern. Tant com per perdre’ns el futur.

Pots trobar l’article original AQUÍ

0 comentaris en "Serrat i el temps (El País)"

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si contínua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. Més informació i Configuració

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar