I no canvia res (El País)

“Que a causa del pacte Sánchez-Casado s’hagi conegut el nom de qui ha de presidir el Consell General del Poder Judicial abans que el llistat dels membres de l’organisme que l’ha de votar, més que una falta de respecte als escollits és una altra mostra de gestió barroera”

No n’aprenen. Passen els anys, les legislatures, el temps i les seves esmenes. Ens diuen que prenen nota, que escolten el clam del carrer. Insisteixen que tot ha de canviar, que l’exemplaritat s’ha d’imposar a la impostura, la transparència a les maniobres sota la taula. Persisteixen en el fet que ens hem de preocupar per l’auge dels moviments radicals, de dretes o d’esquerres, de partits que s’aprofiten de la democràcia furgant en les seves fissures per carregar-se-la. Prediquen l’exemplaritat que no practiquen i actuen amb el cinisme que condemnen. Branden la hipocresia que menyspreen en els altres perquè continua havent-hi una diferència substancial entre el que és propi i el que és aliè, el que poden controlar i el que no els preocupa, si és que queda alguna cosa important fora de la seva òrbita.

El poder. La política canalitzada a través de les maquinàries dels partits i els seus llargs tentacles insisteix que tot ha de ser diferent, però arribat el moment de la decisió, ai que fràgil és la coherència, que subtil és l’opinió, que diferent la mirada i diversa la posició. No n’aprenen. I qui podia haver pensat el contrari, per fe més que per raó, conclou que no. Que no se’ls pot demanar la lluna en un cove.

Deu ser la naturalesa o l’ADN de la gestió pública. Deu ser l’obligada mirada panoràmica que els altres no tenim. Deu ser l’interès desinteressat de cedir a una pressió o pressionar per aconseguir una cessió. Deu ser això. Però la veritat és que als ulls de la ciutadania el polític és aquest espècimen que continua ensopegant amb la mateixa pedra una vegada i una altra fins que apareix com el descalç a la pedrera, però que ens vol convèncer de la seva constància per la seva entrega incondicional a la causa del bé comú. O, en el seu defecte, al mal menor de la seva decisió.

Primer van copiar a bastament Maquiavelo convertint-se en aprenents de príncep. Després van ridiculitzar Montesquieu yi la seva separació de poders i es van passar a Oscar Wilde creient-se que l’únic avantatge de jugar amb foc és que un aprèn a no cremar-se. Encara no saben que aquest període també ha passat, que aquell geni de l’enginy ha estat corregit pel canvi de segle i la facilitat per saber-ho tot de tots i que les formes són fons, com insisteix l’expert en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí. Que les dues cares ho són de la mateixa moneda i es perceben clarament mentre vola abans de caure a terra.

Però alguna cosa deu quedar del sentiment d’impunitat que han tingut durant tant de temps. En cas contrari, haurien corregit els errors i vetllarien les armes de la decència amb més sigil. Tampoc ho han fet ara amb la justícia. Aquesta tercera pota de l’Estat de dret, tan fatigada com les altres dues, però en la qual requeien les poques esperances que li queden al ciutadà del carrer per si algun dia queda atrapat a les seves xarxes.

És habitual en les democràcies pactar i nomenar els màxims responsables del poder judicial. També els dels organismes independents. La diferència substancial entre nosaltres és que no concorren ni el caràcter vitalici que, per exemple, té un membre del Suprem nord-americà ni la seva capacitat per allunyar-se del prejudici partidista que el va acompanyar abans del nomenament. Una conseqüència del principi de responsabilitat que empara l’ètica protestant de Max Weber.

Que a causa del pacte Sánchez-Casado s’hagi conegut el nom de qui ha de presidir el Consell General del Poder Judicial abans que el llistat dels membres de l’organisme que l’ha de votar, més que una falta de respecte als escollits és una altra mostra de gestió barroera. Perquè si en teoria han de ser aquestes 20 persones les que triïn el seu cap, que serà el del Suprem, com a mínim se’ls hauria de donar l’oportunitat de complir la seva obligació amb el cap ben alt. Tampoc. Com pretenen llavors rentar-li la cara a una justícia que ha quedat tocada pels errors dels seus responsables?

Els socialistes justifiquen que Manuel Marchena, l’ungit, sigui conservador amb el detall que la majoria del consell serà progressista. Els populars lloen la seva carrera i es pengen la medalla que no canvia res. Als independentistes se’ls ven el pacte com una destitució per elevació de qui havia de presidir la sala del judici per l’1-O a favor d’algú menys aïrat. I a Podem que es dona un impuls al jutge que va posar fi a les clàusules terra. Tots contents? No. Les associacions de jutges i magistrats han tornat a parlar, amb una sola veu. Si a ells els empipa tant l’ètica com l’estètica, què no ha de sentir el comú dels mortals?

“Al final, las obras quedan y la gente se va. Otros que vienen las continuarán. La vida sigue igual”. I no canvia res. Que lúcid que va ser Julio Iglesias!
Pots trobar l’article original AQUÍ

0 comentaris en "I no canvia res (El País)"

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si contínua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. Més informació i Configuració

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar