Des de la platea (El País)

Quan alguna cosa indicava que es podia començar a corregir la desviació, al final, les bones intencions han saltat pels aires perquè tots han sospitat de tots i ningú ha confiat en ningú

Des de la platea

La comèdia és l’antítesi de la tragèdia. I si és cert que la diferència és que inverteixen els termes i el que en una comença malament per acabar bé en l’altra és el contrari, què estem vivint?, quina obra ens estan representant?, de quin gènere teatral som espectadors o bé directament partícips?, és comèdia o és tragèdia?

Observar amb certa atenció el que ens ofereix aquest temps erràtic i paradoxal suposa haver d’assumir les seves turbulències i contradiccions. Viure en un vaivé permanent que no tranquil·litza gens i pertorba molt. Excepte a aquelles persones que, com la perruquera d’una amiga meva, sembla que tot els rellisca perquè s’assabenten de ben poca cosa i se sorprenen tard i malament del que ha passat uns mesos abans. La col·lega m’ho explica entre divertida i perplexa mentre em dona mostres d’una certa enveja cap a qui ha optat per ser una mica més feliç. I si, a més, la ignorant està menys lluny de la veritat que del prejudici –com definien els savis– s’haurà estalviat disgustos i, com que està més fresca, estarà més ben preparada per enfrontar-se als grans reptes que s’acosten que no pas la seva clienta. Una dona, aquesta última, de caràcter, que ha viscut els darrers dies amb la mirada una mica estràbica per haver-la dispersat en la doble direcció que han marcat la política i la justícia.

El poder legislatiu i el judicial s’han contraprogramat i han repartit la presència en la doble pantalla de l’actualitat. A la dreta, imputats, togues i punyetes. Seriositat i voluntat d’ordre. A l’esquerra, cridaners, estilisme i descaradura. Aquelarre i ganes d’enrenou. Però amb un mar de fons i un comú denominador convertit en el pol d’atracció de totes les pertorbacions que pateix Espanya: Catalunya. Comptes i contes dels últims temps vinculats. Deure i haver del balanç etern que no s’ha quadrat mai. I quan alguna cosa indicava que es podia començar a corregir la desviació, al final, les bones intencions han saltat pels aires perquè tots han sospitat de tots i ningú ha confiat en ningú. Així va començar tot, així continua i així continuarà.

Aquests no són moments per fer previsions, ni tan sols a curt termini. Més enllà del que s’espera de l’hora següent, qualsevol propòsit es pot convertir en un desig que no es compleixi. Fixem-nos en la figura del relator que tantes hores d’absurd debat i nervis institucionals ens va oferir la setmana passada. On és avui? Qui se’n recorda? Qui el reclama? Rebobinant els dies alterats pel que havia de ser la solució i va esdevenir el problema, ens adonem de fins a quin punt una decisió poc ajustada pot comportar una imprevisible i nefasta conseqüència. I vist avui, només uns dies després, s’observa com una simple anècdota perquè el fangar posterior ha enterrat la pols precedent. I aquí ens trobem, sense Pressupostos, esperant eleccions i observant com ningú assumeix la responsabilitat d’un desgavell com aquest que ens empeny a un fals final.

No cal caure en la temptació de la profecia per pronosticar que per més que les urnes decideixin, i decidiran, és tan possible com probable que l’endemà hàgim de recórrer a Benny Goodman i recuperar la seva gran versió del Begin the Beguine de Cole Porter per continuar programant-la com a irresistible i incombustible banda sonora del nostre temps. Els problemes endèmics persistiran perquè els sentiments no s’alteraran amb la facilitat que uns esperen i els altres voldrien. La fractura emocional no se soldarà amb 40 dies de guix i descans. Vet aquí les radiografies a tall d’enquestes descrivint la solidesa d’unes conviccions apuntalades pels seus contraris amb la contumàcia d’arguments similars però contra direcció. I pensar que les trinxeres seran rases apaivagadores és com aspirar al fet que Junqueras i Puigdemont es facin amics. Aquí no hi haurà platja ni tranquil·litat de balneari. Com a màxim, un estancament momentani que traspuï enquistament i ens convenci que la malaltia abans fatal ha evolucionat a crònica.

“Jo vaig desunir persones molt unides i ara tinc, pobre de mi, el seny lluny de la seva arrel que hi havia en aquest tronc”, lamenta Dante Alighieri a la seva Comedia. Que no és “divina” perquè l’adjectiu es va afegir posteriorment arran d’una definició de Bocaccio que va quedar per a la història, segons explica José Mª Micó en l’excel·lent pròleg de la no menys excelsa versió que s’acaba d’editar del clàssic de clàssics, aquell que, “al final, de llum en llum, per aquest cel he vist coses que, si les repeteixo, amargarien molts paladars”.

Queda molta tela per tallar i molta notícia desacomplexada per narrar. Pot passar, malgrat tot, que al ritme que anem i a la velocitat que ens movem, alguns protagonistes la seccionin i la llegeixin en la placidesa que els espera. La del seu cementiri polític.

Recupera l’article original AQUÍ

0 comentaris en "Des de la platea (El País)"

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si contínua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. Més informació i Configuració

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar